Valpo i Viña, ciutats de contrastos. (part I)

Des del principi sabia que aquest seria un viatge ple contrastos, tan en la forma de viatjar (els primers dies els vaig passar en un congrés en un dels millors hotels de Valparaiso i la resta, de ruta d’hostal en hostal amb la motxilla a l’esquena); però també de contrastos paisatgístics, sobretot degut a les grans diferències de latituds de la geografia xilena. El que no sabia és que aquests contrastos es farien evidents tant d’hora. Tot just en sortir de l’aeroport de Santiago de Xile vaig tenir el privilegi de contemplar la serralada nevada dels Andes a l’horitzó. Aviat em vaig allunyar d’aquest magnífic paisatge per dirigir-me cap a l’oceà, en direcció a Valparaíso. A aquesta ciutat també se l’anomena La perla del Pacífic i creieu-me que aquest sobrenom el té més que merescut!

Valparaíso va ser el primer port d’Amèrica del Sud fins a finals del s.XX quan l’obertura del canal de Panamà va facilitar la connexió entre ambdues costes del continent i va modificar la majoria de les rutes comercials entre Europa i la costa oest d’Amèrica del Sud. Llavors, la ciutat va entrar en un declivi econòmic del qual no sortiria fins al  al cap d’un segle gràcies a l’arribada del turisme.

Vista de la ciutat on s'aprecien les cases pintades amb colors estridents.
Vista de la ciutat on s’aprecien les cases pintades amb colors estridents.

Valparaíso es troba situada en un terreny molt muntanyós, ple de turons o cerros -tal i com els anomenen allí-, per aquesta raó l’arquitectura de la ciutat sembla gairebé impossible amb milers de cases ocupant cada raconet i desnivell. A això l’hi hem de sumar el fet que les cases es pintaven de colors llampants amb la pintura que sobrava dels grans vaixells transatlàntics que omplien el port. Quin va ser el resultat d’aquesta combinació? La declaració del centre històric de la ciutat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat al 2003 i l’explosió de pintures i graffitis arreu.

Un dels centenars de murals que es poden trobar per la ciutat.
Un dels centenars de murals que es poden trobar per la ciutat.

No us recomanaré cap ruta per conèixer la ciutat. Valparaíso és una ciutat no convencional i per això s’ha de descobrir d’una forma no convencional. Per trobar-ne els racons més interessants només cal perdre’s-hi! Caminar sense rumb fixe pels seus carrerons i deixar-te guiar a estones per algun dels centenars de gossos que els habiten; pujar i baixar les escales que condueixen als cerros o accedir-hi a través dels ascensors, són excel·lents maneres de captar l’essència d’aquest indret meravellós.

Un dels gossos que habiten els carrers de Valparaíso.
Un dels gossos que habiten els carrers de Valparaíso.

escales_valpoValparaíso val la pena viure-la i conèixer-la al carrer. Tot i així, els amants de la literatura i la història tenen una visita obligada a la casa de Pablo Neruda, La Sebastiana (situada a cerro Florida). Neruda era un gran amant del mar i les seves cases imitaven l’interior d’un petit vaixell. S’ha d’adquirir una entrada per accedir a la casa però val molt la pena ja que a part de tenir la possibilitat de contemplar la peculiar decoració i les desenes d’objectes que Neruda reunia a través dels seus viatges, un audioguia et permet descobrir la fascinant vida del poeta.

La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda a Valparaíso.
La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda a Valparaíso.

Si no es vol pagar l’entrada, la vista des dels jardins de la casa et permet admirar l’oceà Pacífic des d’una posició més que privilegiada. Neruda escrivia els següents versos: “El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana.”

neruda_vistes
Les vistes del Pacífic des de la casa de Neruda.

Consells del i pel viatger:

-Atenció amb els carteristes! Valparaíso és una ciutat molt vívida i turística així que es recomana intentar passar desapercebut i evitar mostrar objectes de valor com càmeres, carteres plenes de bitllets, etc.

-Valparaíso es troba a uns 200km de la capital de Xile, Santiago. El transport en autobús predomina a Xile i és especialment fàcil, còmode i barat entre les grans ciutats. Hi ha un gran nombre de companyies amb una alta freqüència de sortides entre Santiago i Valparaíso, així que si només esteu uns dies a la capital del país no teniu excusa per visitar una de les ciutats més boniques d’Amèrica del Sud. Per més informació sobre horaris us deixo l’enllaç d’una web realment útil que que engloba tot el servei d’autobusos del país.

-Després d’un dia intens de vèncer els desnivells i pendents de Valparaíso. No us oblideu de relaxar-vos en companyia d’un bon vi carmènére o d’un pisco sour!

-No us perdeu el  TOUR 4 TIPS. És un tour guiat en castellà o anglès que surt cada dia a les 10h o a les 15h des de la plaça Sotomayor. Els guies són molt simpàtics i et descobreixen un munt de dades interessants sobre la ciutat i la seva història d’una forma animada i participativa. A més, el recorregut esta ple de boniques sorpreses que et dibuixen un somriure permanent.

Anuncis

Busqueu-me a Xile!

Abans de tancar a la motxil·la i encaminar-me cap a l’aeroport us vull escriure unes poques línies. Per encetar aquest 2015 viatger tinc la sort d’anar a Xile per raons laborals, en concret a Valparaíso, ciutat costanera a 2 hores de la capital, Santiago de Xile. Com que no es creua l’Atlàntic cada dia vaig decidir aprofitar l’oportunitat i allargar la meva estada per conèixer aquest país màgic.

A l’hora d’organitzar el viatge, el que més em va sobtar van ser les distàncies. Xile és un país llarguíssim- 4270km de nord a sud- i alhora, molt estret. Les xifres estan molt bé però realment són poc informatives i les comparacions no sempre són odioses; realment no vaig ser conscient de amb què m’enfrontava fins que vaig utilitzar el map fight per fer-me una idea de com era la geografia xilena en comparació amb la del nostre petit país. Aquí en teniu el resultat:

Comparació de la superfícies de Xile amb la de Catalunya.
Comparació de la superfícies de Xile amb la de Catalunya.

Conscient que tres setmanes no són suficients per recórrer aquestes distàncies enormes i conèixer les diferents regions amb tranquil·litat, vaig decidir apostar pel sud. Si, la màgica Patagonia que sempre havia estat en les meves destinacions de somni, però també altres regions desconegudes per mi que s’han tornat molt prometedores com la regió dels Llacs o l’Illa de Chiloé. Així doncs, després de passar una setmana a Valparaíso i Viña del Mar començaré la ruta que he dissenyat així:

La meva ruta de viatge.
La meva ruta de viatge.

De ben segur que alguns dels que em llegiu heu tingut el privilegi d’haver trepitjat aquestes terres anteriorment, per això us recordo que els consells, recomanacions i trucs seran més que benvinguts i valorats. Durant aquests dies vull desconectar-me de les pantalles, però a la tornada us prometo un relat detallat del viatge!

Salut i viatges!

El Tossal Gros

[Compartit de A pas de formiga 100 cims ]

Avui, 23 de febrer del 2015, he sumat el tercer cim del repte. El Tossal Gros és un cim molt característic per la seva geografia en forma de nas de gegant adormit a la muntanya. Esta situat entre els límits de la Conca de Barberà i l’Alt Camp, és el punt més alt (867m) de la Serra de Miramar.

Fa un dia ventós a Valls però tot i així decidim anar fins a Prenafeta per valorar si l’excursió és factible, un cop allí veiem que el temps esta més calmat i comencem a caminar.

Sortida des de l'Església de Prenafeta.
Sortida des de l’Església de Prenafeta.

Hem realitzat una ruta circular de dues hores i nivell de dificultat fàcil. L’ascensió l’hem fet pel Pla d’en Faló que ens ofereix una pujada suau i hem torant per l’altra banda, baixada amb més desnivell i arriscada però més directa. Sortim de l’Esglèsia de Prenafeta i agafem el camí que passa per la seva esquerra per anar a buscar el GR-175. Anem seguint el GR sempre en direcció a Figuerola del Camp. Passem per un antic camí empedrat.

Camí empedrat
Camí empedrat

Continuem ascendint (sempre en direcció Figuerola) fins que arribem a l’Església Romànica de Sant Salvador. Seguim avançant fins a arribar al Pla del Faló. Des d’aquí és d’on surt el senderó que ens portarà al sostre de la Serra de Miramar. Cal vigilar perquè no forma part del GR-175 i queda una mica amagat, just darrere del senyal del Pla. Aquest senderó ens porta, en menys de 15 minuts, al cim del Tossal Gros.

Vistes des del Tossal Gros.
Vistes des del Tossal Gros.

Al cim hi fa molt de vent i el temps no acompanya; tot i així, aprofitem uns minuts per disfrutar de les vistes espectaculars que ens ofereix el paratge. Podem observar bona part de la Conca i l’Alt Camp, el mar a una banda i els Pirineus nevats a l’altre. També podem veure Montserrat a la llunyania. Emprenem la tornada en direcció a Prenafeta, tal com indica una senyal al cim del Tossal. La baixada és una mica més tècnica però res que no es pugui assolir de salt en salt i amb paciència.

La baixada des del Tossal Gros.
La baixada des del Tossal Gros.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA Després de mitja hora ja som una altra vegada a Prenafeta amb un cim més a la butxaca! Salut i camins! C.

Mont-real, la fi del viatge

Dies 9, 10 i 11 [12-14/08/2014]

Després d’invertir dos dies de viatge disfrutant de la naturalesa de Canadà en un dels seus parcs naturals, retornem a la civilització per conèixer la ciutat de Mont-real. Mont-real és la ciutat més gran de la província de Quebec i la segona ciutat francòfona del món. La ciutat deu el seu nom al turó que ocupa un espai central a la ciutat anomenat Mount-Royal. Per altra banda, la ciutat s’estén fins a la riba del Riu Sant Llorenç.

La silueta de Mont-real des de l'altra banda del riu.
La silueta de Mont-real des de l’altra banda del riu.

M’atreviria a dir que Mont-real és la ciutat més cosmopolita i “europeïtzada” que em visitat. Va acollir l’Exposició Universal al 1967 i va ser seu olímpica l’any 1976, aquests esdeveniments han deixat una petjada visible en l’arquitectura de la ciutat. Entre les seves joies hi trobem la torre inclinada més alta (175 m i 45 º) del món que forma part de l’estadi olímpic i també, el curiós conjunt d’habitatges Habitat 67, constituït per més de 300 habitatges en forma cúbica. La seva particular disposició dota d’una escrupulosa intimitat al seus habitants ja que des dels seus apartaments és impossible veure els veïns dels pisos adjacents.

Estadi olímpic de Mont-Real 1976.
Estadi olímpic de Mont-Real 1976.
Conjunt d'habitatges d'Habitat 67.
Conjunt d’habitatges d’Habitat 67.

Al Vieux-Montréal hi trobem el Marché de Bonsecours, el palau de justícia, la Place d’Armes que alberga la Basílica de Nôtre-Dame- d’entrada molt recomanable-, Aldred Building i el New York Life Building, el primer gratacel de la ciutat construït a finals del segle XIX.

Vistes de la Basílica de Nôtre-Dame, des de la Place d'Armes.
Vistes de la Basílica de Nôtre-Dame, des de la Place d’Armes.

Un altre de les visites obligades a la ciutat de Mont-Real és el seu ajuntament o Hôtel de Ville, des del balcó del qual el president francés Charles de Gaulle va pronunciar el controversial : “Vive le Quebec libre”, durant l’Exposició mundial del 1967. L’Hôtel de Ville, ofereix visites guiades en francès i anglès un parell de cops al dia, així que aprofitem l’ocasió per conèixer la història de Mont-real de la mà d’un dels seus ciutadans. Resulta que durant la visita el grup esta íntegrament format per catalans, així que el guia, coneixent la situació del nostre país, fa especial esment al sentiment nacionalista del Quebec i a la seva organització política i educativa.

L'ajuntament de Mont-real.
L’ajuntament de Mont-real.

Un altre dels barris dignes d’anomenar de Mont-Real és el Quartier des Especatcles, amb la Place des Arts com a centre neuràlgic. És un barri molt animat on hi trobem la majoria de teatres i cinemes de la ciutat, i a la plaça sempre hi ha espectacles de carrer.

Finalment no es pot deixar Mont-real sense visitar el Reso o ciutat subterrània. Som a l’agost i la temperatura és agradable (entre 19 i 25ºC), però els hiverns en aquesta zona del Canadà són immensament durs amb temperatures mínimes que poden arribar als -20ºC. Així doncs la ciutat subterrània amb més de 120 accessos i un conjunt de túnels que sumen 32km en longitud, la ciutat subterrània més gran del món és de gran utilitat per suportar el cru hivern de la ciutat. Es tracta d’un conjunt de túnels amb calefacció plens d’establiments, realment molt semblant a un centre comercial. Personalment, l’orientació pel seu interior no em sembla gens fàcil, però suposo que és la falta de costum.

La descripció d’aquest viatge ha tingut els seus alts i baixos i el final s’ha fet esperar, amb aquesta entrada arribo al final del meu relat sobre el viatge a Canadà del 2014, just quan estic a punt d’emprendre una nova aventura de la qual espero que pogueu ser-ne testimonis, consellers i acompanyants virtuals.

Tossal de la Baltasana i Mola d’estat

Prades, Baix Camp. Disset de gener del 2015. Deu hores del matí. Un grau negatiu de temperatura. Gebre i boira.

Doncs sí, no podríem haver triat ni un millor dia ni una millor estació per començar el repte dels 100 cims, però les ganes ens poden i tot i que fa molt de fred i mal temps, no ens podem resistir de sortir a coronar els primers cims.

Prades
Plaça Major de Prades

Sortim de la Plaça Major de Prades i caminem com si anéssim a sortir del poble per agafar el camí que ens conduirà al Tossal de la Baltasana (la ruta aquí). L’ascensió fins al Tossal és fàcil i assequible per tots els estats de forma. A mesura que guanyem altitud ens trobem amb un paisatge cada cop més gebrat.

La tardor deixa pas a l'hivern.
La tardor deixa pas a l’hivern.
La Ivet enmig del bosc gebrat.
La Ivet enmig del bosc gebrat.

No necessitem més d’una hora per culminar el Tossal de la Baltasana (1203m), el sostre de les muntanyes de Prades, l’eufòria per haver fet el primer cim és màxima. La boira no ens permet disfrutar de les vistes des del cim, però la Ivet i l’Ester, habituals d’aquests camins, ens asseguren que són espectaculars.

Tossal de la Baltasana
Tossal de la Baltasana
Jo, la Ivet, l'Ester i la Marta al vèrtex geodèsic del Tossal de la Baltasana.
Jo, la Ivet, l’Ester i la Marta al vèrtex geodèsic del Tossal de la Baltasana.

Veient que portem els motors escalfats i que tenim marxa per estona decidim allargar la ruta i anar fins a un altre dels cims catalogats per la FEEC de les muntanyes de Prades, La Mola d’Estat . A mesura que anem fent camí, es va aixecant el dia i comencem a gaudir de la miqueta d’escalfor que ens ofereix el sol i del magnífic paisatge de les muntanyes de Prades. De camí al següent cim ens topem amb les coves d’en Pere, que havien servit de refugi als republicans durant la Guerra Civil.

Les coves d'en Pere
Les coves d’en Pere.

Després de caminar uns 7 km des del Tossal arribem a la Mola d’Estat o dels Quatre Termes (1117m), que rep aquest nom perquè en aquest punt convergeixen els termes de Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades. Hem coronat doncs el segon cim del repte en tan sols un dia, l’orgull és màxim. D’aquest cim són molt característiques les tres creus metàl·liques clavades a la roca, avui però, només n’hi ha dues, esperem que aviat tornin a posar la que falta.

Les tres creus.
Les tres creus.

Hem assolit el punt més distant de la nostra ruta, és hora doncs, de desfer camí per tornar cap a Prades. La ruta que fem és circular ja que aprofitem l’excursió per passar de tornada per l’ermita de l’Abellera. Es tracta d’una ermita situada just a sota la roca de la muntanya, la bellesa de l’indret és indescriptible. Consell per caminants! Si voleu travessar la portalada de fusta que dóna accés al pati on es troba l’ermita heu de demanar la clau al restaurant La Botiga situat a la Plaça Major de Prades.

Ermita de l'Abellera.
Ermita de l’Abellera.

Des d’aquí, recorrem els 2 km que ens separen de Prades per finalitzar la primera sortida del repte dels 100 cims.

Salut i camins!

Nominada als Premis Liebster!!

Fa uns mesos la Carme de la Viatgera Incansable em va donar una gran alegria nominant-me als Premis Liebster. Aquest són uns premis de bloguers per a bloguers, amb la finalitat de reconèixer la bona feina feta a bloguers que comencen i animar-los a continuar. Per completar la nominació només s’ha de contestar a les preguntes que ha formulat la persona que et nomina i seguir la cadena nominant a onze bloguers més.

Som-hi doncs!! 🙂

1. Que t’aporta el blog que escrius?
El meu bloc és molt jove i va sorgir arran d’un viatge que vaig realitzar l’estiu passat pel Canadà. Últimament només havia pogut realitzar escapades curtes i el fet de passar més de quinze dies viatjant per un país desconegut em va colpir tant que sentia la necessitat de plasmar totes les experiències viscudes en algun lloc. I què millor que escriure un bloc? A part de servir-te a tu mateix per no oblidar ni el més mínim detall del viatge, pot ser útil a altres persones que volen visitar els mateixos llocs on tu vas estar o que simplement els hi agrada conèixer el món a través de les vivències dels altres. El bloc m’aporta moltíssim (tot i que de vegades no puc dedicar-li tot el temps que voldria), també m’ha obert una finestra a una gran comunitat de viatger i bloguers als qui m’encanta seguir i que em donen moltes idees de destinacions i formes de viatjar.
2. Com tries el teu pròxim destí?
Bàsicament improvitzo. Per sort el món és molt gran i em queden molts llocs per veure així que intento sempre buscar l’oferta en funció dels diners del que disposo i també acordar el destí amb les persones que m’acompanyaran. No m’agraden els viatges en grup imposats, m’agrada ser partícip de l’organització del viatge des del minut zero.
3. Que representa per tu viatjar?
Representa viure, experimentar, conèixer llocs i costums diferents a les teves i sobretot, créixer com a persona.
4. Quin es aquell post que t’agradaria escriure i encara no has escrit?
Fa molts anys vaig realitzar un viatge en cotxe d’una setmaneta per Escòcia: glasgow, edinburgh, stirling, forth william, illa d’skye, inverness… Aquell país em va enamorar des del primer dia i m’agradaria elaborar-ne el relat, però tinc poques anotacions del viatge i els records són força vagues ja per descriure’l correctament. Hi hauré de tornar per fer memòria ;P
5. Quin destí a donat més de sí de cara al bloc?
De moment el bloc té poquet contingut, però espero anar-lo ampliant de mica en mica i que cadascún dels meus relats pugui servir a algú per planificar el seu viatge.
6. Segueixes una rutina per escriure o ho fas quan t’arriba la inspiració?
M’agrada escriure quan tinc tot els detalls recents i les sensacions que m’ha deixat el viatge a flor de pell, aquest moment acostuma a ser quan la inspiració es troba en el seu punt àlgid.
7. Has escrit alguna entrada sobre el teu poble o ciutat d’origen?
Recentment, he inaugurat una secció de senderisme arran d’un repte personal que m’he marcat pel 2015, el repte dels 100 cims de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. La primera entrada d’aquesta secció és d’un tresor amagat a les muntanyes de Prades, ben apropet de casa.
8. Com prefereixes viatjar, sol o en companyia ?
Mai he viatjat sola, tot i que és una experiència que tinc moltes ganes de viure i si els meus plans surten bé, podré realitzar molt aviat. Quan viatjo en grup m’agrada que el grup sigui petit i que les persones que el formen s’entenguin bé entre elles, crec que és la millor manera de treure-li el màxim partit al viatge.
9. On et veus d’aquí dos anys?
Actualment, estic fent el doctorat en recerca biomèdica. D’aquí dos anys, amb una mica de sort, ja l’hauré acabat i em veig fent un viatge llarg o treballant en algun país lluny de casa, cosa que em permetrà estar de viatge de forma permanent 🙂
10. Quin post t’ha costat més d’escriure?
M’està costant molt d’escriure el post que tinc pendent sobre Montreal. Moltes experiències i curiositats viscudes molt intensament i que s’han de sintetitzar en poques paraules. Serà que és l’ultima entrada del viatge del Canadà i me l’estic fent durar perquè acabar-ne el relat és com tancar definitivament aquest viatge i deixar-lo tan sols en el record.
11. Has pensat alguna vegada en dedicar-te professionalment a escriure sobre viatges?
La recerca m’apassiona així que no m’ho he plantejat com a única professió, però escriure m’encanta i si que m’agradaria poder formar part d’un petit capítol d’una guia de viatges algun dia.
………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………
Més que una cadena, m’agradaria que aquestes nominacions fóssin un reconeixament pels blogs que tant m’inspiren i que fidelment segueixo. Així nominats us convido a nominar els vostres blocs preferits, amb o sense preguntes. Els meus nominats als Premis Liebster son:
1. Diari de la Bona Vida, de la Cristina i el Manel, que són el meu referent com a blogaires i viatjers
2. Voltar i Voltar, del Miquel i la Imma, perquè aquest estiu vam “coincidir” al Canadà
3. Una ceba a Austràlia,  del Guillem,  perquè compartim professió i en poc temps em veig en la mateixa situació que tu
4. Quartet islandès, del meu amic Sergi, perquè vam començar el blog al mateix temps pràcticament i m’agrada anar veient les progressions que fem 🙂
5. Pas a pas, del Marc, una altra manera de conèixer el país, amb les xiruques calçades i des dels seus sostres!
Felicitats per la feina feta nois i bon any 2015!!

L’ermita de Sant Joan (Montblanc)

Aprofitant que estic de vacances i per contrarestar una mica els excessos d’aquests dies de Nadal, aquest matí una amiga m’ha portat fins a l’ermita de Sant Joan, un petit tresor amagat entre les muntanyes de Prades.

Enllaç a la ruta a Wikiloc
Enllaç a la ruta a Wikiloc.

S’hi pot arribar des de diferents punts, nosaltres sortim de Montblanc i ens esperen uns 3 km fins a l’ermita (tota la informació sobre la localització clicant a la imatge). Com podeu veure, és una excursió curta, assequible per a totes les edats i estats de forma tot i que la pujada és forta en alguns trams. El camí esta perfectament senyalitzat i forma part del GR175, dins la ruta del Císter.

No es coneix la data exacta de construcció de l’ermita, però sembla que durant el 1424 la filla de Pere II, Elionor d’Urgell s’instal·là en una cova a prop de l’ermita i durant els anys que va viure allí, va reconstruir-la. Durant la Guerra Civil espanyola l’edifici va sofrir grans desperfectes i no va ser fins al 1993 que un grup de persones van fundar l’associació Els ermitans de Sant Joan de la Muntanya i van començar la reconstrucció.

L'ermita de Sant Joan.
L’ermita de Sant Joan, construïda sobre la vermellosa pedra tan característica de les Muntanyes de Prades.

Quan arribem dalt tenim el privilegi de trobar-nos els ermitans els quals ens ensenyen l’ermita que, actualment, es troba en perfectes condicions.

Jo tocant la campana de l'ermita
Jo tocant la campana de l’ermita.

Des del mirador podem observar bona part de la Conca de Barberà i l’Alt Camp, veiem la vil·la medieval de Montblanc, Solivella, Cabra del Camp, i el Tossal Gros, la carretera que duu a Tàrrega amb la serralada i els molins de vent al fons, i en un dia clar com avui tenim la sort d’albirar els cims nevats dels Pirineus.

Vistes des del mirador de l'ermita de Sant Joan.
Vistes des del mirador de l’ermita de Sant Joan.
La Ivet i jo al mirador.
La Ivet i jo al mirador.

La tornada es fa molt més fàcil i ràpida, menys de mitja hora de baixada en comparació amb els 45 minuts que hem emprat per arribar a l’ermita. Sincerament, un dels llocs a prop de casa que més m’han sorprès, cent per cent recomanable.

Salut i camins 🙂

Naturalesa en estat pur: parc natural de La Mauricie

Després d’una tardor de de desconnexió bloggera obligada a causa de la búsqueda de pis nou, del doctorat i de la fi d’una temporada castellera molt exigent; arriben per fi les vancances de nadal, respiro i aprofito la miqueta de temps lliure de la que disposo per reprendre el relat del meu viatge pel Canadà d’aquest estiu.

Dia 7 [10/08/2014]

Deixem enrere les balenes i la Ciutat de Quebec per començar la part més aventurera i salvatge del nostre viatge, allunyada de les grans ciutats. Canadà és dels països del món amb una major diversitat natural pel que fa a paisatges, flora i fauna, per aquesta raó no podem deixar el país sense visitar algun dels seus parcs naturals. Ens endinsem doncs en el parc de La Mauricie, situat a la regió del Quebec. El parc té una extensió d’aproximadament 500 km2 i conté més de 150 llacs. En concret nosaltres ens allotjarem al resort Sacacomie situat just al costat del majestuós llac amb el mateix nom. Hi estarem dos dies disfrutant del paisatge i les activitats que ens ofereix aquesta regió.

Per tal d’arribar al parc des de la última ciutat abandonem el bus amb el que viatjàvem i ens enfilem a uns vehicles 4×4 que ens condueixen bosc endins durant aproximadament una hora. Ens trobem doncs al cor del parc natural, la bellesa del paisatge em colpeix i m’emociona, el fet de mirar a la llunyania i no veure cap bri de civilització et fa sentir molt petit i insignificant.

El parc t’ofereix una infinitat d’activitats, un cop instal·lats a l’hotel , que és tot de fusta, baixem caminant fins al llac, on agafem una canoa i ens passem la resta de la tarda remant fins l’illa central i banyant-nos. Al bell mig del llac s’experimenta una sensació de tranquil·litat infinita, per uns instants penso que seria bonic quedar-me en aquest estat per sempre.

Llac Sacacomie
Vistes de l’hotel des del llac Sacacomie.

 

Dia 8 [11/08/2014]

Després d’un esmorzar contundent ens calcem les botes per sortir a fer una petita excursió pel parc. Al bosc, la població d’óssos és nombrosa. El guarda del parc ens explica que no són massa perillosos però que en tot moment cal evitar una trobada cara a cara. Estan acostumats al tracte amb els humans i aprenen a fugir dels sorolls, per això cal no moure’s mai pels camins en silenci. Així doncs, ens passem bona part del trajecte xerrant fort, cantant o picant de mans. Al bell mig del bosc ens topem casualment amb un lloc de producció de xarop d’auró.  Uns petits orificis fets als arbres permeten la recol·lecció de l’aigua d’auró -ingredient principal del xarop-  per a través d’un sistema de tubs.  Després aquesta saba es concentra per ebullició seguint la recepta del les primeres nacions que fou adoptada i refinada pels colonitzadors.

Sistema de recol·lecció de la saba d'auró.
Sistema de recol·lecció de la saba d’auró.

Acabem el recorregut sense topar-nos amb cap ós, però un cop havent dinat ens envalentim i sortim a buscar-los!! (acompanyats d’un guarda del parc, òvbiament). Ens dirigim cap a una espècie de mirador d’aus i restem silenciosos i a l’espera durant una estona. El primer ós no triga a aparèixer i poc després en ve un altre.

L'ós negre, el més petit de les espècies d'óssos del Canadà.
L’ós negre, el més petit de les espècies d’óssos del Canadà.

Quan creiem que ja són prou lluny i no hi ha perill desfer el camí, ens dirigim a un altre punt del parc on hi ha una comunitat d’un altre dels animals estrella del Canadà: els castors. Aquests animals són colonials, és a dir formen famílies i viuen en grups de fins a dotze individus. La colònia que visitem esta formada per només dos individus, una parella de castors anomenats Charlot i Charlenne segons el guarda del parc.

El Charlot.
El Charlot.

Quina millor manera d’acabar la nostra estada al Canadà més salvatge que coneixent l’animal nacional del país?

Pròximament: Montreal, el retorn a la civilització.

L’animal més gran del món a Tadoussac

Dia 6. [09/08/2014]

Arribats a l’equador del viatge, deixem enrere la ciutat per endinsar-nos al Canadà més natural i salvatge. El nostre primer contacte amb aquest tindrà lloc a Tadoussac, situat a uns 200km del Quebec, un dels millors llocs d’observació de balenes del planeta.

Tadoussac es troba encara a la llera riu de Sant Llorenç i segurament us preguntareu què fan les balenes en un riu. Doncs bé, les raons són diverses. En primer lloc el riu pot arribar a tenir una amplada de més de 30 km en aquest tram. En segon lloc, la barreja de les aigües fredes de l’afluent de Saguenay que desemboca en aquest punt amb les aigües del propi riu de Sant Llorenç creen un ambient òptim per al krill, una conjunt de petits crustacis que són l’àpat preferit de les balenes. Per aquestes raons, en aquest punt del planeta s’hi poden observar més de 12 espècies diferents dels grans mamífers marins. Definitivament, una de les experiències del Quebec que no et pots deixar perdre!

Les opcions per a l’observació de balenes a Tadoussac són múltiples: des de grans embarcacions fins a kayaks, passant per llanxes ràpides. Nosaltres optem per un vaixell gran i ens dirigim a la búsqueda dels grans cetacis dirigits per una excepcional i apassionada guia.

Com passa en moltes coses a la vida, l’observació de balenes és qüestió de paciència i sort. Per nosaltres és un bon dia i tenim el privilegi de veure una gran quantitat d’exemplars de diferents espècies com ara el rorqual, el petit rorqual, la balena geperuda i la reina de totes elles, la balena blava.

La balena geperuda, l'única que mostra la cua quan es submergeix.
La balena geperuda, l’única que mostra la cua quan es submergeix.

El procediment d’observació sempre és el mateix: la guia les veu de lluny, ens hi dirigim i normalment poc després de la nostra arribada la balena es subermgeix. El temps d’immersió varia en funció de l’espècie però mai hem d’esperar més de deu minuts, així que un cop transcorregut aquest temps la balena torna a la superfície per respirar, apareix al voltant del vaixell i és llavors quan la podem observar més tranquil·lament. Òbviament, no la veiem sencera però el sol fet que ens mostri un trosset del seu enorme llom, veure la condensació de l’aigua per l’orifici nasal o escoltar la forta respiració amb el motor de la barca parat fa que el viatge i l’espera hagin valgut la pena.

Benvinguts al Quebec!

Dia 4. [07/08/2014]

Arribem a la ciutat de Quebec ben entrat el vespre. Aconseguir-hi un hotel cèntric és díficil, ja que la majoria estan situats fòra del recinte emmurallat. Per sort, el nostre es troba només a uns 10 minuts a peu de les muralles, així que un cop instal·lats sortim a donar una primeríssima volta de reconeixement.

La ciutat de Quebec és molt diferent a tot el que hem vist fins ara. Es tracta de la única ciutat emmurallada d’Amèrica del Nord, així doncs, les portes de la muralla, les esglésies antigues, les petites torres… tot plegat fa pensar que et trobes en una ciutat de la vella Europa.

Entrem a les muralles per la porta de Saint Jean que dóna accés al carrer amb el mateix nom. Es tracta d’un carrer amb molt d’ambient, ple de restaurants. Aquí, la gastronomia també és diferent. Podem trobar alguns restaurants de cuina francesa i crêperies, tot i que no predominen, la seva presència és destacable. Sopem en un d’ells i postposem la resta de la visita per l’endemà.

Una de les portes d'accés al recinte emmurallat.
Una de les portes d’accés al recinte emmurallat.

Dia 5. [08/08/2014]

El dia d’avui el dediquem bàsicament a conèixer la ciutat. Tot i que dormim tres nits al Quebec, per demà tenim contractada una excursió d’avistament de balenes, així que avui volem invertir el temps suficient per conèixer els principals monuments de la ciutat.

A primera hora del matí ens dirigim a les esplanades d’Abraham, dins del Parc des Champs-de-Bataille. Tal i com el seu nom indica, aquí és on tingué lloc la batalla final entre francesos i britànics al 1759, després d’un llarg setge. La derrota del francesos suposà la pèrdua de la colònia del Quebec. Avui, aquest lloc històric s’ha convertit en un parc enorme on els habitants del Quebec poden practicar esports o sortir a fer un picnic quan el temps ho permet.

Seguidament entrem al recinte emmurallat i avancem fins a Le Château Frontenac, un imponent castell Patrimoni de la Humanitat que és,  també, l’hotel més fotografiat del món.

Monument al Patrimoni de la Humanitat i Château Frontenac al fons.
Monument al Patrimoni de la Humanitat i Château Frontenac al fons.

Baixem unes escales que ens porten al cor de la ciutat. A continuació us deixo alguns dels racons que vaig tenir el plaer de descobrir pel centre històric del Quebec.

Nôtre-Dame-des-Victoires, l'ésglésia més antiga d'Amèrica del Nord.
Nôtre-Dame-des-Victoires, l’ésglésia més antiga d’Amèrica del Nord.
Habitants del Quebec vestits d'època per a la celebració d'una fira tradicional.
Habitants del Quebec vestits d’època per a la celebració d’una fira tradicional.
Una de les façanes pintades que et pots trobar per aquesta zona de la ciutat.
Una de les façanes pintades que et pots trobar per aquesta zona de la ciutat.

Arribem al riu i seguim caminant al seu costat fins a trobar el Marché du Vieux-Port. Aquí tenim la magnífica oportunitat de provar un dels menjars preferits dels canadencs: el xarop d’auró (sucre en estat pur!). La fulla de l’auró és la que trobem a a la bandera del Canadà i concentrant la saba d’aquest arbre s’obté aquesta delícia canadenca originària dels pobles indígenes.

Jo mateixa tastant el xarop d'auró per primera vegada.
Jo mateixa tastant el xarop d’auró per primera vegada.

Si per alguna cosa ens assemblem catalans i quebequesos és pel nostre fort arrelament a la llengua, cultura i tradicions del nostre poble, que ens esculpeixen com a una societat distinta dins del nostre país. Aquest fet es descriu perfectament a la quota “El Quebec és avui i per sempre una societat distinta, lliure i capaç d’assumir el seu destí i desenvolupament” que trobem al peu de l’estàtua a Roubert Bourassa, antic president del Quebec, als jardins del Parlament.

Paraules de Roubert Bourassa.
Paraules de Roubert Bourassa.

L’edifici del Parlament del Quebec és de visita obligatòria. La seva façana es una llicó de la història del Quebec digna de les millors escoles! Esta composta per una sèrie d’escultures dels personatges que han dibuixat la història del Quebec. Per exemple, hi podem trobar Jean Talon, el primer adiministrador de la colònia del Quebec; James Wolf, militar anglés que comandà la batalla de les esplanades d’Abraham o  René Levesque, el president del Parlament del Quebec que va organitzar el primer referèndum per l’autodeterminació del país al 1980.

Façana del Parlament de Quebec.
Façana del Parlament de Quebec.

Al centre de la façana,  just damunt l’entrada principal hi trobem l’escut d’armes del Quebec flanquejat per les paraules “Je me souviens” (me’n recordo), referent als origens distintius del poble del Quebec. Amb el transcurs dels anys, aquesta frase ha esdevingut el lema dels quebequesos i actualment és present en molts altres indrets, fins i tot en les matrícules dels cotxes.

Es d'armes del Quebec acompanyat del lema "Je me souviens".
Es d’armes del Quebec acompanyat del lema “Je me souviens”.

Aquest “Je me souviens” tan present en moltes escenes, em colpeix també a mi com a visitant: de ben segur que em serà molt díficil oblidar el Quebec!