Category Archives: Amèrica

Valpo i Viña, ciutats de contrastos. (part I)

Des del principi sabia que aquest seria un viatge ple contrastos, tan en la forma de viatjar (els primers dies els vaig passar en un congrés en un dels millors hotels de Valparaiso i la resta, de ruta d’hostal en hostal amb la motxilla a l’esquena); però també de contrastos paisatgístics, sobretot degut a les grans diferències de latituds de la geografia xilena. El que no sabia és que aquests contrastos es farien evidents tant d’hora. Tot just en sortir de l’aeroport de Santiago de Xile vaig tenir el privilegi de contemplar la serralada nevada dels Andes a l’horitzó. Aviat em vaig allunyar d’aquest magnífic paisatge per dirigir-me cap a l’oceà, en direcció a Valparaíso. A aquesta ciutat també se l’anomena La perla del Pacífic i creieu-me que aquest sobrenom el té més que merescut!

Valparaíso va ser el primer port d’Amèrica del Sud fins a finals del s.XX quan l’obertura del canal de Panamà va facilitar la connexió entre ambdues costes del continent i va modificar la majoria de les rutes comercials entre Europa i la costa oest d’Amèrica del Sud. Llavors, la ciutat va entrar en un declivi econòmic del qual no sortiria fins al  al cap d’un segle gràcies a l’arribada del turisme.

Vista de la ciutat on s'aprecien les cases pintades amb colors estridents.
Vista de la ciutat on s’aprecien les cases pintades amb colors estridents.

Valparaíso es troba situada en un terreny molt muntanyós, ple de turons o cerros -tal i com els anomenen allí-, per aquesta raó l’arquitectura de la ciutat sembla gairebé impossible amb milers de cases ocupant cada raconet i desnivell. A això l’hi hem de sumar el fet que les cases es pintaven de colors llampants amb la pintura que sobrava dels grans vaixells transatlàntics que omplien el port. Quin va ser el resultat d’aquesta combinació? La declaració del centre històric de la ciutat com a Patrimoni Mundial de la Humanitat al 2003 i l’explosió de pintures i graffitis arreu.

Un dels centenars de murals que es poden trobar per la ciutat.
Un dels centenars de murals que es poden trobar per la ciutat.

No us recomanaré cap ruta per conèixer la ciutat. Valparaíso és una ciutat no convencional i per això s’ha de descobrir d’una forma no convencional. Per trobar-ne els racons més interessants només cal perdre’s-hi! Caminar sense rumb fixe pels seus carrerons i deixar-te guiar a estones per algun dels centenars de gossos que els habiten; pujar i baixar les escales que condueixen als cerros o accedir-hi a través dels ascensors, són excel·lents maneres de captar l’essència d’aquest indret meravellós.

Un dels gossos que habiten els carrers de Valparaíso.
Un dels gossos que habiten els carrers de Valparaíso.

escales_valpoValparaíso val la pena viure-la i conèixer-la al carrer. Tot i així, els amants de la literatura i la història tenen una visita obligada a la casa de Pablo Neruda, La Sebastiana (situada a cerro Florida). Neruda era un gran amant del mar i les seves cases imitaven l’interior d’un petit vaixell. S’ha d’adquirir una entrada per accedir a la casa però val molt la pena ja que a part de tenir la possibilitat de contemplar la peculiar decoració i les desenes d’objectes que Neruda reunia a través dels seus viatges, un audioguia et permet descobrir la fascinant vida del poeta.

La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda a Valparaíso.
La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda a Valparaíso.

Si no es vol pagar l’entrada, la vista des dels jardins de la casa et permet admirar l’oceà Pacífic des d’una posició més que privilegiada. Neruda escrivia els següents versos: “El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana.”

neruda_vistes
Les vistes del Pacífic des de la casa de Neruda.

Consells del i pel viatger:

-Atenció amb els carteristes! Valparaíso és una ciutat molt vívida i turística així que es recomana intentar passar desapercebut i evitar mostrar objectes de valor com càmeres, carteres plenes de bitllets, etc.

-Valparaíso es troba a uns 200km de la capital de Xile, Santiago. El transport en autobús predomina a Xile i és especialment fàcil, còmode i barat entre les grans ciutats. Hi ha un gran nombre de companyies amb una alta freqüència de sortides entre Santiago i Valparaíso, així que si només esteu uns dies a la capital del país no teniu excusa per visitar una de les ciutats més boniques d’Amèrica del Sud. Per més informació sobre horaris us deixo l’enllaç d’una web realment útil que que engloba tot el servei d’autobusos del país.

-Després d’un dia intens de vèncer els desnivells i pendents de Valparaíso. No us oblideu de relaxar-vos en companyia d’un bon vi carmènére o d’un pisco sour!

-No us perdeu el  TOUR 4 TIPS. És un tour guiat en castellà o anglès que surt cada dia a les 10h o a les 15h des de la plaça Sotomayor. Els guies són molt simpàtics i et descobreixen un munt de dades interessants sobre la ciutat i la seva història d’una forma animada i participativa. A més, el recorregut esta ple de boniques sorpreses que et dibuixen un somriure permanent.

Busqueu-me a Xile!

Abans de tancar a la motxil·la i encaminar-me cap a l’aeroport us vull escriure unes poques línies. Per encetar aquest 2015 viatger tinc la sort d’anar a Xile per raons laborals, en concret a Valparaíso, ciutat costanera a 2 hores de la capital, Santiago de Xile. Com que no es creua l’Atlàntic cada dia vaig decidir aprofitar l’oportunitat i allargar la meva estada per conèixer aquest país màgic.

A l’hora d’organitzar el viatge, el que més em va sobtar van ser les distàncies. Xile és un país llarguíssim- 4270km de nord a sud- i alhora, molt estret. Les xifres estan molt bé però realment són poc informatives i les comparacions no sempre són odioses; realment no vaig ser conscient de amb què m’enfrontava fins que vaig utilitzar el map fight per fer-me una idea de com era la geografia xilena en comparació amb la del nostre petit país. Aquí en teniu el resultat:

Comparació de la superfícies de Xile amb la de Catalunya.
Comparació de la superfícies de Xile amb la de Catalunya.

Conscient que tres setmanes no són suficients per recórrer aquestes distàncies enormes i conèixer les diferents regions amb tranquil·litat, vaig decidir apostar pel sud. Si, la màgica Patagonia que sempre havia estat en les meves destinacions de somni, però també altres regions desconegudes per mi que s’han tornat molt prometedores com la regió dels Llacs o l’Illa de Chiloé. Així doncs, després de passar una setmana a Valparaíso i Viña del Mar començaré la ruta que he dissenyat així:

La meva ruta de viatge.
La meva ruta de viatge.

De ben segur que alguns dels que em llegiu heu tingut el privilegi d’haver trepitjat aquestes terres anteriorment, per això us recordo que els consells, recomanacions i trucs seran més que benvinguts i valorats. Durant aquests dies vull desconectar-me de les pantalles, però a la tornada us prometo un relat detallat del viatge!

Salut i viatges!

Mont-real, la fi del viatge

Dies 9, 10 i 11 [12-14/08/2014]

Després d’invertir dos dies de viatge disfrutant de la naturalesa de Canadà en un dels seus parcs naturals, retornem a la civilització per conèixer la ciutat de Mont-real. Mont-real és la ciutat més gran de la província de Quebec i la segona ciutat francòfona del món. La ciutat deu el seu nom al turó que ocupa un espai central a la ciutat anomenat Mount-Royal. Per altra banda, la ciutat s’estén fins a la riba del Riu Sant Llorenç.

La silueta de Mont-real des de l'altra banda del riu.
La silueta de Mont-real des de l’altra banda del riu.

M’atreviria a dir que Mont-real és la ciutat més cosmopolita i “europeïtzada” que em visitat. Va acollir l’Exposició Universal al 1967 i va ser seu olímpica l’any 1976, aquests esdeveniments han deixat una petjada visible en l’arquitectura de la ciutat. Entre les seves joies hi trobem la torre inclinada més alta (175 m i 45 º) del món que forma part de l’estadi olímpic i també, el curiós conjunt d’habitatges Habitat 67, constituït per més de 300 habitatges en forma cúbica. La seva particular disposició dota d’una escrupulosa intimitat al seus habitants ja que des dels seus apartaments és impossible veure els veïns dels pisos adjacents.

Estadi olímpic de Mont-Real 1976.
Estadi olímpic de Mont-Real 1976.
Conjunt d'habitatges d'Habitat 67.
Conjunt d’habitatges d’Habitat 67.

Al Vieux-Montréal hi trobem el Marché de Bonsecours, el palau de justícia, la Place d’Armes que alberga la Basílica de Nôtre-Dame- d’entrada molt recomanable-, Aldred Building i el New York Life Building, el primer gratacel de la ciutat construït a finals del segle XIX.

Vistes de la Basílica de Nôtre-Dame, des de la Place d'Armes.
Vistes de la Basílica de Nôtre-Dame, des de la Place d’Armes.

Un altre de les visites obligades a la ciutat de Mont-Real és el seu ajuntament o Hôtel de Ville, des del balcó del qual el president francés Charles de Gaulle va pronunciar el controversial : “Vive le Quebec libre”, durant l’Exposició mundial del 1967. L’Hôtel de Ville, ofereix visites guiades en francès i anglès un parell de cops al dia, així que aprofitem l’ocasió per conèixer la història de Mont-real de la mà d’un dels seus ciutadans. Resulta que durant la visita el grup esta íntegrament format per catalans, així que el guia, coneixent la situació del nostre país, fa especial esment al sentiment nacionalista del Quebec i a la seva organització política i educativa.

L'ajuntament de Mont-real.
L’ajuntament de Mont-real.

Un altre dels barris dignes d’anomenar de Mont-Real és el Quartier des Especatcles, amb la Place des Arts com a centre neuràlgic. És un barri molt animat on hi trobem la majoria de teatres i cinemes de la ciutat, i a la plaça sempre hi ha espectacles de carrer.

Finalment no es pot deixar Mont-real sense visitar el Reso o ciutat subterrània. Som a l’agost i la temperatura és agradable (entre 19 i 25ºC), però els hiverns en aquesta zona del Canadà són immensament durs amb temperatures mínimes que poden arribar als -20ºC. Així doncs la ciutat subterrània amb més de 120 accessos i un conjunt de túnels que sumen 32km en longitud, la ciutat subterrània més gran del món és de gran utilitat per suportar el cru hivern de la ciutat. Es tracta d’un conjunt de túnels amb calefacció plens d’establiments, realment molt semblant a un centre comercial. Personalment, l’orientació pel seu interior no em sembla gens fàcil, però suposo que és la falta de costum.

La descripció d’aquest viatge ha tingut els seus alts i baixos i el final s’ha fet esperar, amb aquesta entrada arribo al final del meu relat sobre el viatge a Canadà del 2014, just quan estic a punt d’emprendre una nova aventura de la qual espero que pogueu ser-ne testimonis, consellers i acompanyants virtuals.

Naturalesa en estat pur: parc natural de La Mauricie

Després d’una tardor de de desconnexió bloggera obligada a causa de la búsqueda de pis nou, del doctorat i de la fi d’una temporada castellera molt exigent; arriben per fi les vancances de nadal, respiro i aprofito la miqueta de temps lliure de la que disposo per reprendre el relat del meu viatge pel Canadà d’aquest estiu.

Dia 7 [10/08/2014]

Deixem enrere les balenes i la Ciutat de Quebec per començar la part més aventurera i salvatge del nostre viatge, allunyada de les grans ciutats. Canadà és dels països del món amb una major diversitat natural pel que fa a paisatges, flora i fauna, per aquesta raó no podem deixar el país sense visitar algun dels seus parcs naturals. Ens endinsem doncs en el parc de La Mauricie, situat a la regió del Quebec. El parc té una extensió d’aproximadament 500 km2 i conté més de 150 llacs. En concret nosaltres ens allotjarem al resort Sacacomie situat just al costat del majestuós llac amb el mateix nom. Hi estarem dos dies disfrutant del paisatge i les activitats que ens ofereix aquesta regió.

Per tal d’arribar al parc des de la última ciutat abandonem el bus amb el que viatjàvem i ens enfilem a uns vehicles 4×4 que ens condueixen bosc endins durant aproximadament una hora. Ens trobem doncs al cor del parc natural, la bellesa del paisatge em colpeix i m’emociona, el fet de mirar a la llunyania i no veure cap bri de civilització et fa sentir molt petit i insignificant.

El parc t’ofereix una infinitat d’activitats, un cop instal·lats a l’hotel , que és tot de fusta, baixem caminant fins al llac, on agafem una canoa i ens passem la resta de la tarda remant fins l’illa central i banyant-nos. Al bell mig del llac s’experimenta una sensació de tranquil·litat infinita, per uns instants penso que seria bonic quedar-me en aquest estat per sempre.

Llac Sacacomie
Vistes de l’hotel des del llac Sacacomie.

 

Dia 8 [11/08/2014]

Després d’un esmorzar contundent ens calcem les botes per sortir a fer una petita excursió pel parc. Al bosc, la població d’óssos és nombrosa. El guarda del parc ens explica que no són massa perillosos però que en tot moment cal evitar una trobada cara a cara. Estan acostumats al tracte amb els humans i aprenen a fugir dels sorolls, per això cal no moure’s mai pels camins en silenci. Així doncs, ens passem bona part del trajecte xerrant fort, cantant o picant de mans. Al bell mig del bosc ens topem casualment amb un lloc de producció de xarop d’auró.  Uns petits orificis fets als arbres permeten la recol·lecció de l’aigua d’auró -ingredient principal del xarop-  per a través d’un sistema de tubs.  Després aquesta saba es concentra per ebullició seguint la recepta del les primeres nacions que fou adoptada i refinada pels colonitzadors.

Sistema de recol·lecció de la saba d'auró.
Sistema de recol·lecció de la saba d’auró.

Acabem el recorregut sense topar-nos amb cap ós, però un cop havent dinat ens envalentim i sortim a buscar-los!! (acompanyats d’un guarda del parc, òvbiament). Ens dirigim cap a una espècie de mirador d’aus i restem silenciosos i a l’espera durant una estona. El primer ós no triga a aparèixer i poc després en ve un altre.

L'ós negre, el més petit de les espècies d'óssos del Canadà.
L’ós negre, el més petit de les espècies d’óssos del Canadà.

Quan creiem que ja són prou lluny i no hi ha perill desfer el camí, ens dirigim a un altre punt del parc on hi ha una comunitat d’un altre dels animals estrella del Canadà: els castors. Aquests animals són colonials, és a dir formen famílies i viuen en grups de fins a dotze individus. La colònia que visitem esta formada per només dos individus, una parella de castors anomenats Charlot i Charlenne segons el guarda del parc.

El Charlot.
El Charlot.

Quina millor manera d’acabar la nostra estada al Canadà més salvatge que coneixent l’animal nacional del país?

Pròximament: Montreal, el retorn a la civilització.

L’animal més gran del món a Tadoussac

Dia 6. [09/08/2014]

Arribats a l’equador del viatge, deixem enrere la ciutat per endinsar-nos al Canadà més natural i salvatge. El nostre primer contacte amb aquest tindrà lloc a Tadoussac, situat a uns 200km del Quebec, un dels millors llocs d’observació de balenes del planeta.

Tadoussac es troba encara a la llera riu de Sant Llorenç i segurament us preguntareu què fan les balenes en un riu. Doncs bé, les raons són diverses. En primer lloc el riu pot arribar a tenir una amplada de més de 30 km en aquest tram. En segon lloc, la barreja de les aigües fredes de l’afluent de Saguenay que desemboca en aquest punt amb les aigües del propi riu de Sant Llorenç creen un ambient òptim per al krill, una conjunt de petits crustacis que són l’àpat preferit de les balenes. Per aquestes raons, en aquest punt del planeta s’hi poden observar més de 12 espècies diferents dels grans mamífers marins. Definitivament, una de les experiències del Quebec que no et pots deixar perdre!

Les opcions per a l’observació de balenes a Tadoussac són múltiples: des de grans embarcacions fins a kayaks, passant per llanxes ràpides. Nosaltres optem per un vaixell gran i ens dirigim a la búsqueda dels grans cetacis dirigits per una excepcional i apassionada guia.

Com passa en moltes coses a la vida, l’observació de balenes és qüestió de paciència i sort. Per nosaltres és un bon dia i tenim el privilegi de veure una gran quantitat d’exemplars de diferents espècies com ara el rorqual, el petit rorqual, la balena geperuda i la reina de totes elles, la balena blava.

La balena geperuda, l'única que mostra la cua quan es submergeix.
La balena geperuda, l’única que mostra la cua quan es submergeix.

El procediment d’observació sempre és el mateix: la guia les veu de lluny, ens hi dirigim i normalment poc després de la nostra arribada la balena es subermgeix. El temps d’immersió varia en funció de l’espècie però mai hem d’esperar més de deu minuts, així que un cop transcorregut aquest temps la balena torna a la superfície per respirar, apareix al voltant del vaixell i és llavors quan la podem observar més tranquil·lament. Òbviament, no la veiem sencera però el sol fet que ens mostri un trosset del seu enorme llom, veure la condensació de l’aigua per l’orifici nasal o escoltar la forta respiració amb el motor de la barca parat fa que el viatge i l’espera hagin valgut la pena.

Benvinguts al Quebec!

Dia 4. [07/08/2014]

Arribem a la ciutat de Quebec ben entrat el vespre. Aconseguir-hi un hotel cèntric és díficil, ja que la majoria estan situats fòra del recinte emmurallat. Per sort, el nostre es troba només a uns 10 minuts a peu de les muralles, així que un cop instal·lats sortim a donar una primeríssima volta de reconeixement.

La ciutat de Quebec és molt diferent a tot el que hem vist fins ara. Es tracta de la única ciutat emmurallada d’Amèrica del Nord, així doncs, les portes de la muralla, les esglésies antigues, les petites torres… tot plegat fa pensar que et trobes en una ciutat de la vella Europa.

Entrem a les muralles per la porta de Saint Jean que dóna accés al carrer amb el mateix nom. Es tracta d’un carrer amb molt d’ambient, ple de restaurants. Aquí, la gastronomia també és diferent. Podem trobar alguns restaurants de cuina francesa i crêperies, tot i que no predominen, la seva presència és destacable. Sopem en un d’ells i postposem la resta de la visita per l’endemà.

Una de les portes d'accés al recinte emmurallat.
Una de les portes d’accés al recinte emmurallat.

Dia 5. [08/08/2014]

El dia d’avui el dediquem bàsicament a conèixer la ciutat. Tot i que dormim tres nits al Quebec, per demà tenim contractada una excursió d’avistament de balenes, així que avui volem invertir el temps suficient per conèixer els principals monuments de la ciutat.

A primera hora del matí ens dirigim a les esplanades d’Abraham, dins del Parc des Champs-de-Bataille. Tal i com el seu nom indica, aquí és on tingué lloc la batalla final entre francesos i britànics al 1759, després d’un llarg setge. La derrota del francesos suposà la pèrdua de la colònia del Quebec. Avui, aquest lloc històric s’ha convertit en un parc enorme on els habitants del Quebec poden practicar esports o sortir a fer un picnic quan el temps ho permet.

Seguidament entrem al recinte emmurallat i avancem fins a Le Château Frontenac, un imponent castell Patrimoni de la Humanitat que és,  també, l’hotel més fotografiat del món.

Monument al Patrimoni de la Humanitat i Château Frontenac al fons.
Monument al Patrimoni de la Humanitat i Château Frontenac al fons.

Baixem unes escales que ens porten al cor de la ciutat. A continuació us deixo alguns dels racons que vaig tenir el plaer de descobrir pel centre històric del Quebec.

Nôtre-Dame-des-Victoires, l'ésglésia més antiga d'Amèrica del Nord.
Nôtre-Dame-des-Victoires, l’ésglésia més antiga d’Amèrica del Nord.
Habitants del Quebec vestits d'època per a la celebració d'una fira tradicional.
Habitants del Quebec vestits d’època per a la celebració d’una fira tradicional.
Una de les façanes pintades que et pots trobar per aquesta zona de la ciutat.
Una de les façanes pintades que et pots trobar per aquesta zona de la ciutat.

Arribem al riu i seguim caminant al seu costat fins a trobar el Marché du Vieux-Port. Aquí tenim la magnífica oportunitat de provar un dels menjars preferits dels canadencs: el xarop d’auró (sucre en estat pur!). La fulla de l’auró és la que trobem a a la bandera del Canadà i concentrant la saba d’aquest arbre s’obté aquesta delícia canadenca originària dels pobles indígenes.

Jo mateixa tastant el xarop d'auró per primera vegada.
Jo mateixa tastant el xarop d’auró per primera vegada.

Si per alguna cosa ens assemblem catalans i quebequesos és pel nostre fort arrelament a la llengua, cultura i tradicions del nostre poble, que ens esculpeixen com a una societat distinta dins del nostre país. Aquest fet es descriu perfectament a la quota “El Quebec és avui i per sempre una societat distinta, lliure i capaç d’assumir el seu destí i desenvolupament” que trobem al peu de l’estàtua a Roubert Bourassa, antic president del Quebec, als jardins del Parlament.

Paraules de Roubert Bourassa.
Paraules de Roubert Bourassa.

L’edifici del Parlament del Quebec és de visita obligatòria. La seva façana es una llicó de la història del Quebec digna de les millors escoles! Esta composta per una sèrie d’escultures dels personatges que han dibuixat la història del Quebec. Per exemple, hi podem trobar Jean Talon, el primer adiministrador de la colònia del Quebec; James Wolf, militar anglés que comandà la batalla de les esplanades d’Abraham o  René Levesque, el president del Parlament del Quebec que va organitzar el primer referèndum per l’autodeterminació del país al 1980.

Façana del Parlament de Quebec.
Façana del Parlament de Quebec.

Al centre de la façana,  just damunt l’entrada principal hi trobem l’escut d’armes del Quebec flanquejat per les paraules “Je me souviens” (me’n recordo), referent als origens distintius del poble del Quebec. Amb el transcurs dels anys, aquesta frase ha esdevingut el lema dels quebequesos i actualment és present en molts altres indrets, fins i tot en les matrícules dels cotxes.

Es d'armes del Quebec acompanyat del lema "Je me souviens".
Es d’armes del Quebec acompanyat del lema “Je me souviens”.

Aquest “Je me souviens” tan present en moltes escenes, em colpeix també a mi com a visitant: de ben segur que em serà molt díficil oblidar el Quebec!

Mont-tremblant i els Laurentides

Dia 4. [7/08/2014]

Sortim a mig matí d’Ottawa en direcció a la Ciutat de Quebec. Més de 400 km ens separen de la nostra destinació, així que el d’avui és, principalment, un dia de ruta. Ja que el trajecte que seguim hi passa a prop, aprofitem per fer una parada al poble de Mont-tremblant, situat al peu de la serralada dels Laurentides.

La veritat és que la falta de temps ens apreta i la parada és ràpida, però ens permet descobrir aquest pintoresc poble de muntanya. Mont-tremblant es pot dividir en tres seccions; nosaltres visitem la Station Tremblant, un resort turístic format per diversos hotels, apartaments, restaurants i botigues de souvenirs situat al peu de les pistes d’esquí.  El fet més destacable d’aquesta zona és el telefèric que et porta de la part baixa del poble fins a peu de pistes gratuïtament o fins a dalt de la muntanya abonant uns 15 dòlars. Des d’aquest es pot contemplar els diferents apartaments i hotels de la vil·la, amb les façanes  i teulades de colors llampants i també ens ofereix unes vistes excepcionals de la muntanya.

Vistes del resort d'esquí de Mont-tremblant des del telefèric.
Vistes del resort d’esquí de Mont-tremblant des del telefèric.

Tot i que és l’estiu, les pistes d’esquí estan adaptades per poder-hi realitzar tot un seguit d’activitats; hi ha una zona de joc per a nens, una secció de tirolines, es pot baixar la pista sobre una espècie de trineu amb rodes, etc. A més, la serralada conté una gran varietat de senders senyalitzats de diferent dificultat a través dels Laurentides.

Un cop acabada la visita, seguim el nostre trajecte fins a la capital del Quebec.

Ottawa, la capital bilingüe

Dia 3. [06/08/2014]

Un cop finalitzada la visita a l’arxipèlag de les Mil Illes, seguim la nostra ruta fins a Ottawa. Arribem al vespre i després d’instal·lar-nos ràpidament a l’hotel sortim a conèixer la capital del Canadà.

El fet que Ottawa sigui la capital del Canadà no és casual. Després que la capitalitat del que llavors era el Canadà, format únicament per les provínicies d’Ontario i Quebec, ballés de ciutat en ciutat, el govern es trobava en un punt mort i, l’any 1957, va demanar a la reina Victòria d’Anglaterra que escollís la ciutat que havia d’esdevenir la capital del país. La elegida fou, Ottawa, una ciutat pràcticament desconeguda i poc important llavors, però amb una perfecte localització en cas d’atac pels Estats Units i frontera entre les dues provínicies. Deu anys més tard, gràcies a la formació de la Confederació del Canadà, Ottawa passaria a ser la capital de pràcticament tots els territoris que avui formen aquest país.

Ottawa és la primera ciutat realment bilingüe que visitem. Es troba just a la frontera entre la província d’Ontario i el Quebec (de parla francesa), de fet, per entrar al Quebec només cal travessar el riu Ottawa que voreja la ciutat.  El bilingüisme aquí esta tan interioritzat que els habitants d’Ottawa han arribat a inventar-se un nou idioma, el frenglish, combinant l’anglès i el francès.

parliment from river
Vistes del parlament d’Ottawa des de la província de Quebec.

Entre el conjunt d’edificis del parlament i el Château Laurier, hi trobem el canal Rideau. Aquest és un canal de 200km que uneix la ciutats d’Ottawa i Kingston. Va ser construït al 1832 com a una ruta militar alternativa al riu Sant Llorenç, en cas d’un possible atac per part dels Estats Units. Tot i això, mai es va haver  d’utilitzar amb aquest propòsit i ha servit principalment com a ruta comercial.  En aquest punt, el canal és especialment interessant degut al sistema de vuit escluses construïdes per superar un desnivell de 24m.

Sistema d'escluses del canal Rideau.
Sistema d’escluses del canal Rideau.

Continuem fins a arribar a Byward Market, una zona plena de restaurants i botigues al voltant d’un dels mercats més importants de la ciutat. Després de sopar en aquest barri tan animat ens dirigim cap al Parlament d’Ottawa, on cada nit d’estiu s’emet una projecció sobre la seva façana (anomenada Mosaika ) que explica la història del Canadà des de l’època dels amerindis fins a l’actualitat. Realment és imprescindible veure-la!

Diferents escenes de la projecció sobre Parliment Hill.
Diferents escenes de la projecció sobre Parliment Hill.

Dia 4. [7/08/2014]

L’endemà, aprofitem el matí que ens queda per Ottawa per passejar pels jardins del Parlament i fer les fotos de rigor. La veritat és que l’edifici del parlament per la seva majestuositat. No entenc massa d’arquitectura però l’edifici em recorda molt al Parlament d’Anglaterra, suposo que la influència dels colonitzadors i la proximitat al riu hi tenen molt a veure. Preseciem també el canvi de guàrdia que es realitza cada matí d’estiu, sincerament és molt llarg i cerimoniós, prescindible pel meu gust.

Canvi de guàrdia a Parliment Hill.
Canvi de guàrdia a parlime

Tot observant el canvi de guàrida, tenim el nostre primer contacte amb el frenglish. Una nena d’uns dos anys esta tocant la corda que marca el perímetre del jardi davant del Parlament i la seva mare li crida l’atenció. El canvi d’accents i l’alternança entre “Baby, please don’t touch the cord” i “Arrêt, s’il te plaît. Laisse-toi la corde” és simplement impressionant.

Ottawa és també la capital dels museus, la ciutat n’ofereix una atractiva varietat, des del Museu de la Civilització al Museu de la Natura, passant pel Museu de la Moneda. Ens sap greu no poder estar-nos més dies a la ciutat per visitar-ne algun però hem de continuar la ruta. Ben mirat, així tenim una bona excusa per tornar!

El riu Sant Llorenç i l’arxipèlag de les Mill Illes.

Dia 3. [06/08/2014]

Ens llevem en un hotel al costat de les cascades del Niàgara i emprenem la ruta. Quasi uns 600 km ens separen de la nostra destinació final, Ottawa, la capital del Canadà.

El viatge és llarg, així que aprofitem les hores d’autobús per descobrir diferents aspectes del Canadà de la mà del nostre guia quebequès. Parlem de la sanitat (la privada esta prohibida), l’educació, la política, el nivell de vida al Canadà… Una de les coses que em sorprenen més és el fet que la societat canadenca és molt individualista. La gent jove comença a treballar i a guanyar els seus propis diners als 15 o 16 anys, de manera que quan en compleixen 18 o 19 les pares els “inviten” a emancipar-se i a ser independents econòmicament parlant. Les trobades familiars més aviat escasegen i no és habitual visitar la família pròxima (pares i avis) sense haver avisat prèviament. A través de tots aquests detalls ens adonem de com d’oposada a la nostra pot arribar a ser la societat canadenca en alguna aspectes.

Al midgia fem una parada per visitar l’arxipèlag de les Mil Illes situat al riu Sant Llorenç, el qual uneix l’oceà Atlàntic amb el Llac Ontario. En concret, esta format per 1864 illes de propietat privada. Els requisits per ser contades com a illes són: (a) estar per sobre del nivell de l’aigua durant tot l’any, (b) tenir més de 0,1 metre quadrat i (c) contenir almenys un arbre viu.

Fa un dia d’estiu radiant! Perfecte per embarcar-nos en un vaixell per visitar les illes de prop. La majoria d’illes estan edificades i hi trobem opulentes cases d’estiueig. De la mateixa manera que passava al llac Ontario, el riu serveix de frontera natural entre el Canadà i els Estats Units d’Amèrica. Com a curiositat, una història local explica que el pont que separa les dues illes de la fotografia és el pont internacional més petit del món, ja que l’illa més gran pertany al Canadà i la més petita als Estats Units.

El pont internacional més petit del món.
El pont internacional més petit del món.

La visita a les Mill Illes esta plena de llegendes i d’històries curioses. La següent és la que parla sobre l’illa en forma de cor (veure vista aèria) porpietat del multimillonari George C. Boldt. Resulta que Boldt va comprar l’illa amb la intenció de regalar-li a la seva dona el dia de Sant Valentí. Boldt va invertir més de dos millions de dollars per aconseguir la forma de cor de l’illa i també per a la construcció del castell de luxe amb més de 120 habitacions. Malauradament, la seva esposa va morir abans que la construcció finalitzés convertint en tragèdia aquest bonic gest d’amor. Boldt va aturar les obres a la illa i es diu que mai hi va tornar. Les edificacions a mig construir van restar a la intempèrie durant més de 70 anys, quan finalment l’illa va ser adquirida pel gestionadors de l’arxipèlag, els quals van reiiniciar les obres i van obrir l’illa al públic.

Heart Island. Vistes del petit  castell que conté els generadors que donen l'energia suficient a l'illa.
Heart Island. Vistes del petit castell que conté els generadors que donen l’energia suficient a l’illa.
Heart Island. Vistes de l'arc, la torre de defensa i el castell al fons.
Heart Island. Vistes de l’arc, la torre de defensa i el castell al fons.

L’última de les històries que ens ofereix l’arxipèlag és menys generosa però més divertida que l’anterior. La llegenda explica que Boldt va comprar la illa més propera a Heart Island i hi va fer construir una casa per a la seva sogra, la qual no sabia nedar. Aquesta és la illa en qüestió.

casasogra

La broma és evident, oi?? 🙂 

Les cascades del Niàgara des del Canadà

Dia 2. [05/08/2014]

A mig matí, un cop acabada la visita fugaç de Toronto recorrem els 125 km que ens separen de les cascades del Niàgara. Durant el nostre trajecte mai perdem de vista el llac Ontario, el més petit dels cinc grans llacs d’Amèrica del Nord, el qual serveix de frontera natural entre la provínicia canadenca d’Ontario i l’estat de Nova York. Just abans d’arribar fem una parada al poble de Niagara-on-the-lake. Es tracta d’un petit poble molt pintoresc, dotat de carrers plens d’arbres i edificis restaurats de manera encantadora. Llàstima que el tràfic de turistes sigui tan elevat perquè d’alguna manera roba l’encant del lloc. Com a fet curiós, hi podem trobar una botiga de decoració nadalenca que esta oberta tot l’any (al primer moment aquest fet em va sobtar i ho vaig trobar especial i únic, més endavant descobriria que les botigues nadalenques obertes a principis d’Agost destaquen per la seva abundància als llocs turístics del Canadà).

El poble de Niagara-on-the-lake.
El poble de Niagara-on-the-lake.

Arribem a les cascades al migdia. Abans de visitar-les en profunditat dinem al complex turístic a l’estil americà que s’ha establert al voltant de les cascades. No perdré el temps parlant-ne, simplement és aberrant i crec que aquell que vol disfrutar realment de l’espectacle natural que ofereixen les cascades hi guanya molt ignorant-lo.

Les cascades del Niàgara estan formades per tres cascades diferents, dues a la banda americana (American Falls i Bridal Veil Falls) i una altra, la més gran i majestuosa, a la banda canadenca (Horseshoe Falls, anomenada així per la seva forma de ferradura).

Cascades del Niàgara (d'esquerra a dreta, American Falls i Horseshoe Falls).
Cascades del Niàgara (d’esquerra a dreta, American Falls, Bridal Veil Falls-tan petita que casi no es pot veure- i Horseshoe Falls).

L’espectacle natural és molt bèstia, la remor de l’aigua caient és constant i no et deixa indiferent. No són les cascades més altes del món (50m aprox.) però si les que tenen un major volum d’aigua, concretament cau l’equivalent d’un milió de banyeres d’aigua per segon.

A primera hora de la tarda, realitzem un creuer amb un vaixell que ens apropa a les cascades americanes. Les gotes en suspensió a l’atmòsfera causades pel xoc de l’aigua caient fan que en dies asolellats poguem observar múltiples arcs de Sant Martí a les cascades. O serà que realment la bossa plena d’or s’amaga darrera la cascada? =) 

Arc de Sant Martí a Niàgara Falls.
Arc de Sant Martí a Niàgara Falls.

Seguidament ens dirigim cap a la cascada canadenca (Horseshoe Falls), a mesura que ens anem acostant el soroll es va intensificant fins que ens resulta impossible sentir la persona del teu costat; de la mateixa manera, el número de partícules d’aigua vaporitzades va creixent de manera exponencial fins a deixar-nos xops de dalt a baix (sort de l’impermeable!).

Dirigint-nos cap a la cascada canadenca.
Dirigint-nos cap a la cascada canadenca.

El creuer és molt divertit i s’ha establert com una de les atraccions imprescindibles a les cascades del Niàgara però, personalment, el que més em va impressionar va ser observar la cascada Horseshoe des de la part superior, on es pot accedir perfectament a peu des de la banda canadenca. Des d’allí l’aigua es precipita al buit a una velocitat tan gran que al principi costa captar-la i després deixa pas a un efecte relaxant, quasi hipnòtic. 

niagarafromtop
La cascada Horseshoe des de la part superior.

Al voltant de les cascades hi ha molts restaurants que tenen unes vistes magnífiques sobre d’aquestes (nosaltres vam sopar en un d’ells). Dormiem al costat mateix de les cascadaes així que quan es va fer fosc vam poder disfrutar de la il·luminació nocturna de les cascades (si podeu, no us la perdeu!).